martes, 26 de agosto de 2008

300



Ja som 300! Us agraeixo a tots les vostres visites i comentaris! El blog esta creixent!
Ya somos 300! Os agradezco a todos vuestras visitas y comentarios! El blog esta creciendo!

martes, 12 de agosto de 2008

Crema glaçada de llimona

Aquests dies, aprofitant que estic de vacances, he tornat a fer més coses a la cuina, i entre altres invents he provat a fer una crema glaçada de llimona.
La veritat us animo a que proveu de fer-ho també a casa, és força ràpid de fer i surt molt bona, més ara que amb la calor fa s’agraeix tot el que està glaçat!

Estos días, aprovechando que estoy de vacaciones, he vuelto a hacer cosas en la cocina, y entre otros inventos, he probado de hacer una crema helada de limón.
La verdad es que os animo a que lo hagáis vosotros también en casa, es bastante rápido de hacer i sale muy buena, y más ahora que con el calor que hace se agradece todo lo que este helado!

domingo, 10 de agosto de 2008

Constància



Avui m’agradaria parlar-vos del meu besavi, desafortunadament no vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo degut que va morir molt jove a l’edat de 44 anys a causa d’una llarga malaltia, el que resulta curiós perquè ell era metge especialista en malalties infeccioses.
Qualsevol biografia bàsica dirà que va néixer el 18 de maig de 1897 a València, fill major del matrimoni composat per el Vicente Navarro Muñoz i Rita Soler Serrano, que es va llicenciar en medicina per la Universitat de València en data de 14 de febrer de 1920, i va formar part del Col·legi de Metges de València el 17 d’abril de 1920 amb el núm. de col·legiat 1316.
Es va doctorar amb la tesi sobre la difusió del germen de la febre tifoidea, i des de l’any 1921 fins al 1923 exercí com a metge interí de la Beneficència Municipal, actuant com a especialista, tal com he avançat, en malalties infeccioses.
No obstant, la seva vida professional va estar plena de infortunis degut a que mai es va reconèixer els seus mèrits, per això valguin aquestes quatre ratlles com a homenatge al Dr. Vicente Navarro Soler, pel reconeixement dels seus estudis en el camp de la medicina al llarg de les diferents topografies que va realitzar.

Consta en l’Acta de la Junta General Extraordinària de “l’Institut Mèdic Valencià” de 12 de maig de 1926 la convocatòria del Premi de topografies Mèdiques de la Fundació Röel, en el que Dr. Vicente Navarro es va presentar per primera vegada amb la obra “Topografia Mèdica de Benetússer”, amb el lema “ Constància” amb el que guanya el premi. Posteriorment el Dr. Vicente Navarro va sol·licitar una subvenció de 500 pts. Per a la impressió de la obra guardonada.

No obstant, l’Acta de 21 d’octubre de 1927 exposa les manifestacions del bibliotecari, el Dr. Tomàs Alcober, en que esmentava “ no es posible poder guardar las galeradas por no disponer de material suficiente para guardalas”
L’any 1928 es va tornar a presentar a la convocatòria amb l’obra “ Topografia de Massanasa” amb el lema “ Treball” no obstant, el tribunal qualificador injustament va resoldre el següent:
“ ... no podemos continuar formando parte de la Comisión Evaluadora del Concurso de Premios, sección Topografías Médicas de la Fundación Röel, puesto que se ha faltado a las condiciones del concurso ya que ha llegado a nuestro conocimiento y no deja lugar a dudas del nombre y personalidad de los autores de los trabajos presentados... y ello significa para nosotros una coartación de la independencia tan necesaria para el ejercicio de nuestra función”.

Novament la Fundació Röel torna a convocar els premis l’any 1930, al que novament el meu besavi es va tornar a presentar amb “ Topografia Mèdica de Massanasa” sota el lema “ La Vega de València”, i tot i que havia de guanyar el premi, la Comissió va resoldre que:
“ ... entiende esta Comisión que sus modestas facultades no son óbice, sino al contrario, estímulo para darse entera cuenta de la importancia de la gestión que le está encomendada y así mismo, cree que no cumpliría con su cometido, otorgando al cabo de una crítica muy razonada, el Premio Röel a cualquiera de las monografías presentadas sin distinción. Hemos de combatir el enciclopedismo que desorienta... la verdadera investigación concreta y sistematizada, que ha de alumbrar el venero de estos estudios. Por consiguiente, la Comisión estima que ninguna de las dos Memorias reúnen las condiciones que la hagan digna de ser propuesta para el Premio de la Fundación Röel”.
L’última vegada que el Dr. Navarro Soler va presentar una obra fou al Certamen de l’any 1930 amb “ Topografia Mèdica de Alcira” però lamentablement el premi quedà desert per considerar el Tribunal qualificador massa enciclopèdics els treballs d’investigació presentats.

D’ençà el Dr. Vicente Navarro es dedica a l’exercici de la medicina, bé com a metge militar bé com a metge en institucions públiques compaginant-ho amb l’exercici de la medicina privada.

He de dir, abans de finalitzar, que admiro la força i la persistència amb que va lluitar per defensar les seves obres, malgrat que en alguns moments van fer-se valoracions injustes respecte als seus estudis mèdics.
I com heu pogut veure era un home perseverant, així que ja sabeu d’on he heretat aquesta tossudesa que m’és innata.


Us deixo algunes fotos de l’època perquè us feu una petita imatge de com era la vida en aquella època.


I aquesta era la seva lletra:


viernes, 8 de agosto de 2008

Reflexió

Us deixo un poema de Pablo Neruda traduït al català, titulat “Reflexión”. La meva mare, que per a aquestes coses té una mà molt especial, me’l va donar quan estava passant unes circumstàncies una mica especials i des de llavors, sempre que tinc un moment complicat a la meva vida me’l recordo.
Espero que també us serveixi per poder créixer i acceptar les dificultats.

“No culpis a ningú
mai no et queixis de ningú ni de res,
perquè fonamentalment
tu has fet el que volies en la teva vida.

Accepta la dificultat de construir-te a tu mateix i
el valor de començar corregint-te.
El triomf del vertader home
neix de les cendres del error.

Mai no et queixis de la teva soledat o de la teva sort,
afronta-la amb valor i accepta-la. D’una manera o altra
és el resultat del teus actes i provatura que tu
sempre has de guanyar.

No t’amarguis amb el teu propi fracàs
no li carreguis a cap altre, accepta’t ara
o seguiràs justificant-te com un nen.

Recorda que qualsevol moment és
bo per començar i que cap n’és
tan terrible per claudicar.

No oblidis que la causa del teu present és el teu passat
així com la causa del teu futur serà el teu present.

Aprèn dels audaços, dels forts, de qui no
accepta situacions, de qui viurà per sobre de
tot, pensa menys en els teus problemes i més en el
teu treball, i els teus problemes sense eliminar-los, moriran.

Aprèn a néixer des del dolor i a ésser més
gran que el més gran dels obstacles,
mira’t al mirall de tu mateix i seràs lliure i fort
i deixaràs de ser un titella de les circumstancies
perquè tu mateix ets el teu destí.

Aixeca’t i mira el sol al matí i respira la llum
de l’albada. Tu ets part de la força de la teva
vida, ara desperta, lluita, camina, decideix-te
i triomfaràs en la vida; mai pensis en la sort,
perquè la sort és el pretext dels fracassats”

Gràcies mare per saber que dir i que ensenyar-me en cada moment, per ajudar-me a ser una mica més lliure i saber que al teu costat mai podrà existir el sentiment de soledat en la meva vida.

Permeteu-me fer una ampliació del post, perquè he buscat el poema i crec oportú posar la versió original, ja que es diferencia lleugerament de la que havia posat, tot i que el missatge és el mateix.

"No culpes a nadie, nunca te quejes de nada ni de nadie, porque fundamentalmente tú has hecho tu vida.
Acepta la responsabilidad de edificarte a ti mismo y el valor de acusarte en el fracaso para volver a empezar; corrigiéndote, el triunfo del verdadero hombre surge de las cenizas del error.
Nunca te quejes del ambiente o de los que te rodean, hay quienes en tu mismo ambiente supieron vencer, las circunstancias son buenas o malas según la voluntad o fortaleza de tu corazón.
Aprende a convertir toda situación difícil en un arma para luchar. No te quejes de tu pobreza, de tu soledad o de tu suerte, enfrenta con valor y acepta que de una u otra manera, todo dependerá de ti; no te amargues con tu propio fracaso, ni se lo cargues a otro, acéptate ahora o seguirás justificándote como un niño, recuerda que cualquier momento es bueno para comenzar y que ninguno es tan terrible para claudicar.
Deja ya de engañarte, eres la causa de ti mismo, de tu necesidad, de tu dolor, de tu fracaso. Si, tú has sido el ignorante, el irresponsable, tú, únicamente tú, nadie pudo haber sido por ti.
No olvides que la causa de tu presente es tu pasado, como la causa de tu futuro es tu presente.
Aprende de los fuertes de los audaces, imita a los enérgicos, a los vencedores, a quienes no aceptan situaciones, a quienes vencieron a pesar de todo. Piensa menos en tus problemas y más en tu trabajo y tus problemas sin alimento morirán.
Aprende a nacer desde el dolor y a ser más grande, que el más grande de los obstáculos.
Mírate en el espejo de ti mismo. Comienza a ser sincero contigo mismo. Reconociéndote por tu valor, por tu voluntad y por tu debilidad para justificarte.
Reconócete dentro de ti mismo, más libre y fuerte, dejarás de ser un títere de las circunstancias, porque tu mismo eres tu destino.
Y nadie puede sustituirte en la construcción de tu destino. Levántate mira las mañanas y respira la luz del amanecer. Tú eres parte de la fuerza de la vida Ahora despierta, camina, lucha.
Decídete y triunfarás en la vida. Nunca pienses en la suerte, porque la suerte es el pretexto de los fracasados."

lunes, 4 de agosto de 2008

Les muntanyes d'Albània

Obro aquesta entrada perquè fa dies que em balla pel cap escriure sobre una novel·la, avui finalment li he demanat permís a l’autora per poder comenta-la al blog, i m’ha alegrat que em digues que si, per això m’atreviré a publicar aquesta petita crítica literària, mentre de fons sona la sonata de Bethoven.

En aquestes llargues tardes d’estiu, hom agraeix poder estar estirat en una platja, mentre la brisa marina t’acarona i calma la xafogor del estiu, i sobretot poder tenir una bona novel·la a les mans, que faci pair millor les hores càlides que ens brinda aquesta estació de l’any.
Una novel·la que fàcilment et pugui introduir en l’historia que l’autor vol transmetre, que sigui fàcil de seguir i sobretot que t’evoqui a altres llocs, a altres èpoques, en definitiva a altres personatges.
Aquesta sens dubte és la novel·la de la Marta Puig, “Les muntanyes d’Albània” una agradable lectura que et permet passejar no només per Òtranto, sinó per tot l’Imperi Romà i la Magna Grècia, sense farragoses histories romàntiques, però amb el toc romàntic i aventurer que només la Marta sap transmetre.
No vull desvelar cap trosset d’obra, ja que em sembla que és una novel·la digna de ser llegida, doncs tal com ja he avançat és una obra fàcil de llegir, no només pel llenguatge planer de la mateixa, sinó també perquè té una extensió bona per passar una entretinguda tarda d’estiu ( o d’hivern ) sense que resulti ni llarga ni pesada.

Només m’agradaria exposar una frase de la novel·la que personalment em va impactar molt i que crec que transmet força, energia i optimisme:

“ I sóc millor perquè sóc bona actriu, perquè sóc juganera, aventurera i sé fer trampes. Però sobretot perquè sé escriure. Perquè això és una guerra i la nostra arma més poderosa és el llenguatge.”

Actualment estic endinsada en la seva segona novel·la “Un camp de pomers a Calvados” i tot i que encara vaig per la meitat puc dir que no és una decepció, aquesta vegada la Marta ens sap guiar pels esplendorosos camps de Normanda, amb el toc somiador que l’autora sap canalitzar, i per a mostra un petit botó, el primer paràgraf d'aquesta esplèndida novel·la:

“He tornat a Rouen, a aquella casa de nines, de somnis i de fades; a aquell jardí on vaig passar les últimes nits de l’estiu de 2001, abrigada com una nena petita amb el jersei de llana d’en Dave, bevent Poiré sota els estels, amb la catedral al fons i tota la ciutat il·luminada als nostres peus”

Oi que es fascinant com es descriu l’escena?

Encara no he acabat “Un camp de pomers a Calvados” i ja tinc ganes de llegir la tercera novel·la de la Marta.

Si voleu obtenir més informació sobre les novel·les us deixo els links:
http://www.editorialomicron.com/entretemps_camp-pomers.html
http://www.editorialomicron.com/entretemps_muntanyes-albania.html

Per tot això, aquesta entrada només pot anar a dedicada a la Marta Puig, una gran escriptora, una gran advocada i sobretot una gran companya.

domingo, 3 de agosto de 2008

Curiositats

Resulta curiós quan veus quelcom que et crida l’atenció, que resulta estrambòtic però a la vegada és una idea original, potser no serveix per gaire res però et fan veure allò amb una perspectiva diferent.

Això és precisament el que a mi em va passar quan vaig estar a Milàn, just davant de la majestuositat de la Catedral del Duomo, enfilada a la capital amb les estalactites perpetues de pedra, ferro i tota recoberta de marbre, al seu costat roman impassible l’edifici de les Galeries Vittorio Emmanuele, desprenen la força enigmàtica que Giuseppe Mangoni va saber transmetre a través de les seves grans estructures de ferro i els seus sostres de cristall.

Fa un parell de mesos, en la meva visita a Milán mentre pujava les infinites escales de la Catedral del Duomo, em va sobtar trobar-me que l’edifici de davant estava en obres, i per evitar les molèsties estètiques que solen ocasionar les rehabilitacions va sorgir l’ingeni al inventar una manera de dissimular-ho i mantenir davant de l’espectador la bellesa del edifici, i aquí us deixo unes imatges que il·lustren el moment.

Oi que la vida és més agradable quan estem envoltats d’Art? De la bellesa que representen els edificis històrics que formen part de les nostres ciutats, i llueixen el seu encant davant de les persones, que insòlites i somiadores, s’acosten per admirar la gràcia amb que l’arquitecte, esquadra i cartabò en mà, les va crear?


-----------------------------------------------------------------------------------------------



Resulta curioso cuando ves algo que te llama la atención, que resulta estrambótico pero a la vez es una idea original, puede que no sirva para casi nada pero te hacen ver aquello desde una perspectiva diferente.
Esto es lo que me paso cuando estuve en Milán, justo delante de la majestuosidad de la Catedral del Duomo, ensalzada en la capital con sus estalactitas de piedra, hierro y toda cubierta de mármol, a su lado permanece impasible el edificio de las Galerías Vittorio Emmanuele, que desprende la fuerza enigmática que Guiseppe Mangoni supo transmitir a través de las grandes estructuras de hierro y techos de cristal.
Hace un par de meses, durante mi visita relámpago a Milán, mientras subía las infinitas escaleras de la Catedral del Duomo, me llamo la atención encontrar-me que el edificio de delante estaba en obras, y para evitar las molestias estéticas que suelen ocasionar las rehabilitaciones, surgió el ingenio al inventar una forma de disimularlo y mantener delante del espectador la belleza del edificio, y aquí os dejo unas imágenes que ilustraran ese momento.

Verdad que la vida es más agradable cuando estamos rodeados de Arte? De la belleza que representan los edificios históricos que forman parte de nuestras ciudades, y lucen su encanto delante de las personas, que insólitas y soñadoras, se acercan para admirar la gracia con la que el arquitecto, escuadra y cartabón en mano, las creo?