Obro aquesta entrada perquè fa dies que em balla pel cap escriure sobre una novel·la, avui finalment li he demanat permís a l’autora per poder comenta-la al blog, i m’ha alegrat que em digues que si, per això m’atreviré a publicar aquesta petita crítica literària, mentre de fons sona la sonata de Bethoven.
En aquestes llargues tardes d’estiu, hom agraeix poder estar estirat en una platja, mentre la brisa marina t’acarona i calma la xafogor del estiu, i sobretot poder tenir una bona novel·la a les mans, que faci pair millor les hores càlides que ens brinda aquesta estació de l’any.
Una novel·la que fàcilment et pugui introduir en l’historia que l’autor vol transmetre, que sigui fàcil de seguir i sobretot que t’evoqui a altres llocs, a altres èpoques, en definitiva a altres personatges.
Aquesta sens dubte és la novel·la de la Marta Puig, “Les muntanyes d’Albània” una agradable lectura que et permet passejar no només per Òtranto, sinó per tot l’Imperi Romà i la Magna Grècia, sense farragoses histories romàntiques, però amb el toc romàntic i aventurer que només la Marta sap transmetre.
No vull desvelar cap trosset d’obra, ja que em sembla que és una novel·la digna de ser llegida, doncs tal com ja he avançat és una obra fàcil de llegir, no només pel llenguatge planer de la mateixa, sinó també perquè té una extensió bona per passar una entretinguda tarda d’estiu ( o d’hivern ) sense que resulti ni llarga ni pesada.
Només m’agradaria exposar una frase de la novel·la que personalment em va impactar molt i que crec que transmet força, energia i optimisme:
“ I sóc millor perquè sóc bona actriu, perquè sóc juganera, aventurera i sé fer trampes. Però sobretot perquè sé escriure. Perquè això és una guerra i la nostra arma més poderosa és el llenguatge.”
Actualment estic endinsada en la seva segona novel·la “Un camp de pomers a Calvados” i tot i que encara vaig per la meitat puc dir que no és una decepció, aquesta vegada la Marta ens sap guiar pels esplendorosos camps de Normanda, amb el toc somiador que l’autora sap canalitzar, i per a mostra un petit botó, el primer paràgraf d'aquesta esplèndida novel·la:
“He tornat a Rouen, a aquella casa de nines, de somnis i de fades; a aquell jardí on vaig passar les últimes nits de l’estiu de 2001, abrigada com una nena petita amb el jersei de llana d’en Dave, bevent Poiré sota els estels, amb la catedral al fons i tota la ciutat il·luminada als nostres peus”
Oi que es fascinant com es descriu l’escena?
Encara no he acabat “Un camp de pomers a Calvados” i ja tinc ganes de llegir la tercera novel·la de la Marta.
Si voleu obtenir més informació sobre les novel·les us deixo els links:
http://www.editorialomicron.com/entretemps_camp-pomers.html
http://www.editorialomicron.com/entretemps_muntanyes-albania.html
Per tot això, aquesta entrada només pot anar a dedicada a la Marta Puig, una gran escriptora, una gran advocada i sobretot una gran companya.
En aquestes llargues tardes d’estiu, hom agraeix poder estar estirat en una platja, mentre la brisa marina t’acarona i calma la xafogor del estiu, i sobretot poder tenir una bona novel·la a les mans, que faci pair millor les hores càlides que ens brinda aquesta estació de l’any.
Una novel·la que fàcilment et pugui introduir en l’historia que l’autor vol transmetre, que sigui fàcil de seguir i sobretot que t’evoqui a altres llocs, a altres èpoques, en definitiva a altres personatges.
Aquesta sens dubte és la novel·la de la Marta Puig, “Les muntanyes d’Albània” una agradable lectura que et permet passejar no només per Òtranto, sinó per tot l’Imperi Romà i la Magna Grècia, sense farragoses histories romàntiques, però amb el toc romàntic i aventurer que només la Marta sap transmetre.
No vull desvelar cap trosset d’obra, ja que em sembla que és una novel·la digna de ser llegida, doncs tal com ja he avançat és una obra fàcil de llegir, no només pel llenguatge planer de la mateixa, sinó també perquè té una extensió bona per passar una entretinguda tarda d’estiu ( o d’hivern ) sense que resulti ni llarga ni pesada.
Només m’agradaria exposar una frase de la novel·la que personalment em va impactar molt i que crec que transmet força, energia i optimisme:
“ I sóc millor perquè sóc bona actriu, perquè sóc juganera, aventurera i sé fer trampes. Però sobretot perquè sé escriure. Perquè això és una guerra i la nostra arma més poderosa és el llenguatge.”
Actualment estic endinsada en la seva segona novel·la “Un camp de pomers a Calvados” i tot i que encara vaig per la meitat puc dir que no és una decepció, aquesta vegada la Marta ens sap guiar pels esplendorosos camps de Normanda, amb el toc somiador que l’autora sap canalitzar, i per a mostra un petit botó, el primer paràgraf d'aquesta esplèndida novel·la:
“He tornat a Rouen, a aquella casa de nines, de somnis i de fades; a aquell jardí on vaig passar les últimes nits de l’estiu de 2001, abrigada com una nena petita amb el jersei de llana d’en Dave, bevent Poiré sota els estels, amb la catedral al fons i tota la ciutat il·luminada als nostres peus”
Oi que es fascinant com es descriu l’escena?
Encara no he acabat “Un camp de pomers a Calvados” i ja tinc ganes de llegir la tercera novel·la de la Marta.
Si voleu obtenir més informació sobre les novel·les us deixo els links:
http://www.editorialomicron.com/entretemps_camp-pomers.html
http://www.editorialomicron.com/entretemps_muntanyes-albania.html
Per tot això, aquesta entrada només pot anar a dedicada a la Marta Puig, una gran escriptora, una gran advocada i sobretot una gran companya.
No hay comentarios:
Publicar un comentario